Esports
Al tram final del Segre conviuen la consolidació d'un ric aiguamoll com l'Aiguabarreig i una intensa explotació agrària de l'antic curs
19/04/2024
Les imatges aèries preses per la CHE el 1927 mostren la paradoxal evolució d'aquesta àrea del sud de Ponent durant l'últim segle
L’“estabilitat del sistema fluvial” que, a mitjans dels anys 60, va generar la construcció dels embassaments de Mequinensa i de Riba-roja, “es va assolir amb relativa rapidesa” i això “va impedir el rejoveniment dels afluents”, el Segre i el Cinca, amb cursos i riberes que “han estat objecte d’intenses modificacions” fruit de l’acció humana, segons avança Eduardo Bayona a SEGRE. Aquestes són les conclusions d’un estudi de la Universitat Complutense de Madrid i el Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques (Cedex). Aquests processos d’origen humà, afegeixen, han derivat “en una situació d’equilibri dins de les noves condicions introduïdes pels embassaments i l’home”, i resulta paradigmàtica la transformació dels afluents després de la seua confluència en el que es coneix com a Aiguabarreig.
Fotografies aèries fetes el 1927 per personal de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) en aquesta zona de la conca, i que aquest organisme acaba de posar a disposició del públic al visor de l’Instituto Geográfico Nacional, permeten, mitjançant la confrontació amb imatges actuals de satèl·lit, observar l’evolució que el tram final del Segre ha tingut durant l’últim segle. A més del trasllat de Mequinensa des de la seua ubicació original, inundada per la presa de Riba-roja, destaquen dos transformacions. Una és la creació i posterior consolidació de l’Aiguabarreig, la inundació de diversos quilòmetres del curs com a conseqüència del recés de les aigües de la cua de Riba-roja que ha donat lloc a un aiguamoll amb un dels boscos de ribera més grans de l’Estat. Allà, entre illes, canyars i àrees maresmes, habita una àmplia gamma d’espècies de flora, ocells, peixos, amfibis, mamífers i insectes la protecció dels quals ha donat lloc a un lloc d’interès comunitari (LIC) i una zona especial de protecció d’aus (ZEPA). L’altra transformació, entre la confluència del Cinca i el Segre a Massalcoreig i la Granja d’Escarp i Mequinensa, és l’ocupació i estrenyiment del curs per camps, la majoria de fruiters.
FOTO: SEGRE
Fotografies aèries fetes el 1927 per personal de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) en aquesta zona de la conca, i que aquest organisme acaba de posar a disposició del públic al visor de l’Instituto Geográfico Nacional, permeten, mitjançant la confrontació amb imatges actuals de satèl·lit, observar l’evolució que el tram final del Segre ha tingut durant l’últim segle. A més del trasllat de Mequinensa des de la seua ubicació original, inundada per la presa de Riba-roja, destaquen dos transformacions. Una és la creació i posterior consolidació de l’Aiguabarreig, la inundació de diversos quilòmetres del curs com a conseqüència del recés de les aigües de la cua de Riba-roja que ha donat lloc a un aiguamoll amb un dels boscos de ribera més grans de l’Estat. Allà, entre illes, canyars i àrees maresmes, habita una àmplia gamma d’espècies de flora, ocells, peixos, amfibis, mamífers i insectes la protecció dels quals ha donat lloc a un lloc d’interès comunitari (LIC) i una zona especial de protecció d’aus (ZEPA). L’altra transformació, entre la confluència del Cinca i el Segre a Massalcoreig i la Granja d’Escarp i Mequinensa, és l’ocupació i estrenyiment del curs per camps, la majoria de fruiters.
FOTO: SEGRE
Infolleida