La Diputació de Lleida, a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ha finalitzat els treballs de recuperació de l’arc d’Adar de Llardecans, una tasca per a la qual es compta amb la total col·laboració de l'Ajuntament de Llardecans.

Cal recordar que la construcció va ser trobada enderrocada el passat 31 de març. Es tracta d’un monument catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, situat dalt d’un tossal del terme municipal de Llardecans, i amb un valor patrimonial i sentimental incalculable.

El projecte, dut a terme per la Secció d’Arqueologia de la Diputació i que ha comptat amb un pressupost de 28.000 euros, ha permès concretar la seva datació en les acaballes del segle XV.

L’execució s’ha dut a terme en tres fases. A la primera, dirigida pel restaurador Ramon Solé, es va procedir a la neteja i a la identificació de la posició de cadascun de les 34 dovelles que formaven el conjunt. En una segona, que es va dur a terme a continuació sota la direcció de l’arqueòleg Josep Medina, es va recuperar la planta del primer edifici al que pertanyia l’arc. La darrera fase ha consistit en la col·locació de l’arc en la seva posició original i ha comptat amb la direcció de l’arquitecte Josep Àngel Corbella.

Es tractava d’un arc apuntat de 34 dovelles que restava com a únic testimoni de la planta baixa d’un edifici rectangular, desaparegut com la resta de les cases del poblat d’origen àrab. L’acta data del segle XVI o XVII. Les guerres modernes van fer desaparèixer el petit nucli habitat, quedant com a testimoni l’arc de 3,60 metres d’alçada i una mica més de sis metres de llum.

D’aquesta manera, i tal com han explicat la Secció d’Arqueologia de la Diputació de Lleida en el seu balanç, “la intervenció arqueològica ha permès concretar la cronologia de l’arc d’Adar en les acaballes del segle XV i ha ajudat a entendre la funció constructiva per la qual fou feta, dins d’un gran casal que tenia altres dependències i arcades més petites. A finals del segle XVII restaria arruïnat i part de les pedres s’aprofitaren per bastir l’ermita de sant Marc i alguns dels masos i espones propers al llarg del segle XVIII i XIX, restant en peu l’emblemàtica arcada que ja s’ha començat a aixecar al lloc on havia estat durant cinc-cents anys”.