“El fenomen es va donar a tot el Canal d’Aragó i Catalunya. Jo m’he centrat en la Llitera, però s’estén també pel Segrià, el Baix Cinca i la Cinca Mitjà”, explica l’escriptora Silvia Isabal, que ha documentat al llibre Los que se iban en septiembre (ja en la segona edició) el flux de migració de colons procedent de zones rurals de Terol que en les primeres dècades del segle passat va importar al Segrià i la Franja de Ponent el sistema d’ocupació i gestió de la terra dels masovers terolencs. Quants van ser? “Si només a la Llitera n’hi havia 1.500... No m’atreveixo a donar una xifra concreta per a tot el canal, però no seria exagerat dir que van venir més de 2.500”, calcula.

Bona part d’ells, procedents del Maestrat, les Cuencas Mineras i la serra d’Albarrasí, es van assentar en poblacions com Alfarràs, Almenar, Alguaire i Almacelles, a més de les veïnes comarques oscenques. “Eren un grup molt compacte, molt familiar, que va començar a arribar a la primera dècada del segle XX, que va establir unes xarxes de col·laboració molt intenses i que va activar un efecte crida sobre familiars i amics”, assenyala la historiadora. A què venia aquest flux de gent, al qual als anys 30 s’afegiria el dels desplaçats per la construcció de l’embassament de Santolea? “Va ser un viatge sense retorn, van vendre el que tenien per comprar aquí unes terres de regadiu que els donaven una esperança de futur, unes expectatives que allà no tenien”, assenyala Isabal. La seua arribada va comportar la importació del model de vida dels masovers, la versió local dels quals va derivar en el format de les torres. “Hi podia haver masies en zones amb cursos d’aigua, però si no, no tenien sentit”, matisa Isabal. Les torres van brotar amb l’aigua del canal.

“A l’arribar van replicar la seua forma de vida de masovers, que combinava l’agricultura i una ramaderia de recriatura que aquí no hi havia. En els carros amb què venien ja portaven animals per recriar. Els devem la introducció de la ramaderia”, anota. La migració del nou propietari es va combinar amb unes altres dos, la de l’obrer del camp dels incipients latifundis i la del mitjer, masovers que els terratinents “ficaven en una casa mal feta al mig del camp i els deien: tu conrea, després repartirem a mitges la collita i mentrestant ves cavant alguna séquia”.

“Estaven acostumats a aprofitar qualsevol racó”

L’arribada dels masovers terolencs al Segrià i la Franja “va ser una colonització dispersa” en la qual van influir diversos factors, entre els quals alguns de relacionats amb l’accés a la propietat i amb el mercat laboral. “Al venir el regadiu, molts grans latifundis, per venda o per arrendament, van anar a parar a grans companyies” que necessitaven mà d’obra, explica Silvia Isabal, qui anota com altres propietaris, “per fer front a les despeses de transformació en regadiu”, van optar per vendre una part de les seues terres o per confiar-la a colons per augmentar la producció. “Per això va venir tanta gent”, comenta. No obstant, part dels masovers van arribar abans que l’aigua de Barasona, la qual cosa els va obligar a treballar terres l’elevada salinitat de les quals rentaven conreant cereal i, més tard, alfals, remolatxa i cotó. “Estaven acostumats a aprofitar qualsevol racó del terreny”, afegeix.